L’hepatitis C és una enfermetat del fetge causada pel virus del que hem estat parlant fins ara. Aquest, pot causar una infecció aguda (es tracta d’un mal que dura poques setmanes) o crònica (enfermetat greu de per vida).

El virus es transmet per la sang i les causes d’infecció més comuns són pràctiques d’injecció poc segures, per exemple, al consumir drogues injectables, esterilització inapropiada d’equip metge i transfussions de sang i productes sanguinis sense analitzar. També pot transmetre’s per via sexual i pot passar d’una mare infectada al seu fill, però aquestes formes són menys comunes. Cal remarcar que el virus NO es transmet mitjançant la llet mantera, aliments, aigua ni per contacte ocasional amb una persona infectada.

En tot el món hi ha entre 130 i 150 milions de persones infectades amb el virus i una gran part d’aquestes amb infecció crònica, podràn desenvolupar cirrosi o càncer de fetge. Se sap que els antivírics redueixen el 90% de casos d’infecció encara que l’accés al diagnòstic i tractament és limitat. A més, hui en dia no existeix cap vacuna contra aquest virus. El següent gràfic ens mostra en percentatge les causes d’infecció:

Per continuar amb els símptomes, sabem que el període d’incubació de la Hepatitis C pot variar de dues setmanes a sis mesos, que la infecció crònica no sol presentar símptomes, encara que normalment no en presenten fins que el seu fetge cicatritza, procés conegut com cirrosi.

Com hem esmentat abans, després de la infecció inicial, les persones no solen presentar cap símptoma, en canvi, els que si en presenten, poden tenir febra, cansanci, no tenir apetit, nàusees, vòmits, dolor abdominal, orí obscur i dolors articulars i engroguiment de la pell (icterícia).

Per finalitzar, parlarem de les proves i examens realitzades amb el fi de poder esbrinar si un pacient està infectat amb el virus o no. Com la infecció aguda és generalment assimptomàtica, el seu diagnòstic precoç no és freqüent, en canvi, les persones amb una infecció crònica poden estar sense rebre el diagnòstic fins i tot anys després, quan presenten cirrosi.

Es fan examens de sang per a verificar, i els principals són l’enzimimmunoanàlisi per detectar si hi ha anticosos (anomenats anti-VHC) front l’Hepatitis C i l’anàlisi del RNA per a Hepatitis C amb el fi de mesurar la càrrega viral. Les proves realitzades una vegada se sap que el pacient està infectat i amb el fi d’esbrinar el dany hepàtic  (fibrosi o cirrosi) a causa de l’enfermetat són la del nivell d’albúmina, proves de funció hepàtica, temps de protrombina i biopsia del fetge. A més, també es deu realitzar una prova al laboratori per identificar el genotip de la cepa d’Hepatitis C, que com vam comentar anteriormen en una entrada, en són 6 i responen de manera diferent al tractament, a més, una mateixa persona podria estar infectada amb més d’un genotip. Totes aquestes proves es realitzaran per determinar quin tractament és mes adequat.

El virus de la hepatitis C es replica al citoplasma dels hepatòcits, encara que també pot infectar altres cèl·lules, com dendrítiques i cèl·lules B. El VHC podrà trobar-se lliure, unit a inmunoglobulines o associat a lipoproteïnes. Les glicoproteïnes de l’embolcall del virus s’uneixen a proteïnes de membrana que fan la funció de receptors i després de l’endocitosi mediada per aquestos receptors es produirà la fusió de l’embolcall amb la membrana d’endosomes en un procés en el que participen les glucoproteïnes del mateix embolcall i on també juga un paper important el pH del medi. Per tant, l’entrada es produirà passant per una vesícula que madurarà a endosomes on es produirà la fusió de l’embolcall del virus amb la membrana de l’endosoma i s’alliberarà el genoma viral en el citoplasma, on es traduirà i replicarà:

Al citoplasma, el genoma es traduirà generant una poliproteïna viral que requereix la unicó de la subunitat 40S del ribosoma a la regió 5’UTR, per tant, s’ha pensat que la regió 3’UTR podria tenir un paper regulador. El processament de la lipoproteïna genera proteïnes madures que amb l’RNA viral i factors de la cèl·lula formaràn un complexe membranós de replicació perinuclear. La nucleocàpside es formarà quan les partícules virals interaccionen amb RNA genòmic i les proteïnes de la càpside, que adquirirà l’embolcall al eixir del reticle endoplàsmic per gemmació. El virió serà alliberat amb la ruta de secreció mitjançada per l’aparell de Golgi, que més tard s’exportaran amb exocitosi.

Si fem un xicotet esquema, trobem:

1.Unió i fusió: el virus s’uneix a una cèl·lula hepàtica al menys amb la interacció de 4 proteïnes.

2.Penetració: la cèl·lula hepàtica l’ingereix.

3.Fusió i alliberació de l’RNA: la capa de proteïna de virus es disol i l’RNA es digereix.

4.Producció de l’hebra: l’ARN es fa càrrec de la maquinària de la cèl·lula hepàtica per poder sintetitzar proteïnes virals.

5.Processament de la proteïna: enzims de proteasa del VHC i de la pròpia cèl·lula tallen la proteïna en varies.

6.Replicació: es produeixen centenars de còpies d’RNA gràcies a la polimerasa.

7.Assamblatge: es forma la càpside al voltant d’una còpia d’RNA per formar-ne de nous virus.

8.Secreció i alliberació: els virus migren a la superfície de la cèl·lula i són alliberats de la cèl·lula infectada.

El virus de la Hepatitis C és un virus de gran interés en patologia humana ja que és un dels que presenten major diversitat genètica de tots els estudiats fins el moment. L’heterogeneitat genètica és una de les característiques biològiques més relevants del virus, aquesta pot ser intragenòmica, donant lloc a quasiespècies víriques i intergenòmica, donant lloc a genotips i subtips. S’identifiquen 6 genotips principals (de l’1 al 6) que difereixen entre si un 30-40%  de les seues seqüències genètiques i els subtips són més de 100 determinats amb lletres de l'»a» a la «k», aquestos difereixen en les seues seqüències genètiques fins un 15-20%.

No totes les regions tenen la mateixa capacitat de mutar, les regions més conservades del genoma són les no codificants, és a dir, la 5’UTR i la 3’UTR. Dins de la regió de lectura oberta els gens més conservats són els que codifiquen per a proteïnes core, NS3 i NS4, mentre que les zones més heterogènies són les que codifiquen per a l’envoltura, E1 i E2 i NS1, i per a les proteïnes no estructurals, NS2 i NS5.

DISTRIBUCIÓ MUNDIAL

Els genotips difereixen en la seua distribució mundial i es sap que els genotips 1, 2 i 3 estàn ampliament distribuits per tot el món, mentre que el genotip 4 és de distribució fonamentalment africana i el genotip 5 s’ha trobat principalment a Sudàfrica i el genotip 6 predomina a Àsia. (l’anterior imatge és un esquema explicatiu). En una mateixa regió geogràfica poden detectar-se varis genotips a la vegada i inclús un mateix individu pot esar infectat per més d’un genotip, açò s’anomena «infecció mixta«.

En un mateix pacient només s’han descrit variants inragenoma, el que vol dir que no s’ha demostrat un canvi de genotip o de subtip. Si tenim en compte la tasa de mutació anual del Virus de la Hepatitis C (és excepcionalment alta), podem deduir que per a que un mateix hoste puguera canviar el subtip, des del virus parental, haurien de passar 50-60 anys. A més, la gran variabilitat genètica del VHC determina la dificultat d’obtenció d’una vacuna eficaç front al virus.

El virus de la hepatitis C (VCH) va ser conegut com agent productor de la no-hepatitis A i la no-hepatitis B a l’any 1989 per Choo et al. Mitjançant els seus experiments demostraren l’existència d’aquest nova partícula centrifugant grans volums de plasma sanguini de ximpancé amb hepatitis no-A i no-B i fent una extracció dels àcids nucleics presents als precipitat.

Es sap que és un virus ssRNA (monocatenari) de polaritat positiva (+) amb un genoma de 9,5 kb aproximadament que codifica per a una proteïna de 3000 aminoàcids i el tamany de la partícula vírica varia entre 50 i 60 nm de diàmetre. Presenta una càpsida proteica i una envolura al voltant d’aquesta de naturalesa lipoproteica

  .

Quan a la seua classificació, pertany a la família Flaviviridae i al gènere Hepacivirus, encara que presenta una sèrie de genotips, subtips i quasiespècies de les que parlarem més endavant. En la següent imatge trobem una representació de la Classificació de Baltimore, i segons allò esmentat fins ara, deduim que pertany a la Classe IV (simple cadena RNA +).

Si ens centrem en el seu genoma, hem de saber que consta de dos zones, la regió estructural i la no estructural, però abans de parlar  d’aquestes, anem a esquematitzar les seues parts principals:

·Regió 5′ UTR (la més variable)

·Regió de lectura oberta (ORF): la poliproteïna de 3000 aminoàcids a partir de la qual s’escindeixen les proteïnes individuals amb proteases codificades per l’hoste o el virus.

·Proteïna de la nucleocàpsida que donarà lloc al nucli del VHC.

·Regió estructural E2 i NS1 (domini hipervariable).

·Regió no estructural NS2, NS3, NS4, NS4B, NS5A i NS5B.

·Regió 3′ UTR no codificant.

Per profunditzar:

–Regió estructural: és capaç de codificar les proteïnes de la càpside i les gp31 i gp70 (representades per E1 i E2) de l’embolcall. Les proteïnes de la càpside estàn codificades pels primers 191 aminoàcids de l’extrem N-terminal de la regió estructural. Aqueses proteïnes tenen capacitat d’enganxar-se a l’ARN viral i tenen capacitat inmunògena. Les proteïnes gp31 i gp70, en canvi, es relacionen entre elles físicament i la seua principal funció és fixar el virus i ajudar-les a entrar a les cèl·lules diana.

–Regió no estructural: codifica per a tota una sèrie d’enzims amb acció proteasa, helicasa, RNA-polimerasa, entre altres. Cal destacar el paper de les regions NS3 i NS5 perquè ací s’unirà la proteïna kinasa i la zona ISDR (regió determinant de la sensibilitat al interferó).

Com a descripció general, els virus són entitats simples, acel·lulars, amb capacitat infecciosa, per això, també se’ls coneix amb el nom d’agents infecciosos microscòpics acel·lulars. Aquestos tan sols poden reproduir-se dins les cèl·lules d’altres organismes vius ja que són paràsits intracel·lulars estrictes. Poden infectar tots tipus d’organismes, com són procariotes, eucariotes i fins i tot poden infectar altres virus.

A les partícules víriques infeccioses també se’ls anomena virions, i és així com anem a referir-nos a aquestos durant aquesta explicació. Els virions presenten certa peculiaritat per la seua simple organització, acel·lularitat i el seu patró de reproducció. Estàn formats per una o més molècules de RNA o DNA que constitueix el material genètic encapsats per una coberta proteica, també anomenada càpsida que està formada per unes subunitats anomenades capsòmers (proteïnes estructurals). Per tant, al conjunt de l’àcid nucleic víric més la càpsida rep el nom de nucleocàpside. Altres, a més, presenten capes adicionals que poden ser molt complexes i poden estar formades per carbohidrats, lípids i proteïnes adicionals (virals). En la següent imatge observem un esquema de l’estructura viral:

Segons Prescott, Harley i Klein (Microbiología, séptima edición) existeixen quatre tipus principals de morfologia vírica: icosaèdrica sense embolcall, helicoidal sense embolcall, icosaèdrica i helicoidal amb embolcall i virus de morfologia complexa. Sabem que quan als àcids nucleics poden ser de DNA, RNA de cadena simple (ss) i doble (ds). I encara que careixen d’un metabolisme vertader, alguns contenen enzims necessaris per a la seua reproducció.

Per finalitzar amb la seua reproducció, pot dividir-se en cinc pasos:

1-adhesió a l’hoste (gràcies a proteïnes específiques anomenades receptors)

2-entrada a l’hoste (mitjançada per lizozims o enzims que degraden la paret cel·lular de l’hoste, per exemple)

3-síntesi de l’àcid nucleic i proteïnes víriques (el seu genoma serveix de motlle per a la síntesi de mRNA que es tradueix i dona lloc a proteïnes víriques)

4-autoassamblatge de virions (el mRNA dirigeix la síntesi de tres tipus de proteïnes: estructurals del fag, que ajuden a l’assamblatge i implicades en la lisi cel·lular i alliberació de fags)

5-alliberació de l’hoste (lisi després de l’acumulació de partícules fàgiques)