SIDEBAR
»
S
I
D
E
B
A
R
«
Variabilitat genòmica del VHC
Mar 28th, 2016 by vengut

El virus de la Hepatitis C és un virus de gran interés en patologia humana ja que és un dels que presenten major diversitat genètica de tots els estudiats fins el moment. L’heterogeneitat genètica és una de les característiques biològiques més relevants del virus, aquesta pot ser intragenòmica, donant lloc a quasiespècies víriques i intergenòmica, donant lloc a genotips i subtips. S’identifiquen 6 genotips principals (de l’1 al 6) que difereixen entre si un 30-40%  de les seues seqüències genètiques i els subtips són més de 100 determinats amb lletres de l'»a» a la «k», aquestos difereixen en les seues seqüències genètiques fins un 15-20%.

genotipsVIRUSHEPC

No totes les regions tenen la mateixa capacitat de mutar, les regions més conservades del genoma són les no codificants, és a dir, la 5’UTR i la 3’UTR. Dins de la regió de lectura oberta els gens més conservats són els que codifiquen per a proteïnes core, NS3 i NS4, mentre que les zones més heterogènies són les que codifiquen per a l’envoltura, E1 i E2 i NS1, i per a les proteïnes no estructurals, NS2 i NS5.

DISTRIBUCIÓ MUNDIAL

genotipsVIRUSHEPCasdf

Els genotips difereixen en la seua distribució mundial i es sap que els genotips 1, 2 i 3 estàn ampliament distribuits per tot el món, mentre que el genotip 4 és de distribució fonamentalment africana i el genotip 5 s’ha trobat principalment a Sudàfrica i el genotip 6 predomina a Àsia. (l’anterior imatge és un esquema explicatiu). En una mateixa regió geogràfica poden detectar-se varis genotips a la vegada i inclús un mateix individu pot esar infectat per més d’un genotip, açò s’anomena «infecció mixta«.

En un mateix pacient només s’han descrit variants inragenoma, el que vol dir que no s’ha demostrat un canvi de genotip o de subtip. Si tenim en compte la tasa de mutació anual del Virus de la Hepatitis C (és excepcionalment alta), podem deduir que per a que un mateix hoste puguera canviar el subtip, des del virus parental, haurien de passar 50-60 anys. A més, la gran variabilitat genètica del VHC determina la dificultat d’obtenció d’una vacuna eficaç front al virus.

genotipsVIRUSHEPCasdxzcf

Estructura del virus de la Hepatitis C
Mar 9th, 2016 by vengut

El virus de la hepatitis C (VCH) va ser conegut com agent productor de la no-hepatitis A i la no-hepatitis B a l’any 1989 per Choo et al. Mitjançant els seus experiments demostraren l’existència d’aquest nova partícula centrifugant grans volums de plasma sanguini de ximpancé amb hepatitis no-A i no-B i fent una extracció dels àcids nucleics presents als precipitat.

Es sap que és un virus ssRNA (monocatenari) de polaritat positiva (+) amb un genoma de 9,5 kb aproximadament que codifica per a una proteïna de 3000 aminoàcids i el tamany de la partícula vírica varia entre 50 i 60 nm de diàmetre. Presenta una càpsida proteica i una envolura al voltant d’aquesta de naturalesa lipoproteica

Em_flavavirus-HCV_samp1c  virus hepatitis c.

Quan a la seua classificació, pertany a la família Flaviviridae i al gènere Hepacivirus, encara que presenta una sèrie de genotips, subtips i quasiespècies de les que parlarem més endavant. En la següent imatge trobem una representació de la Classificació de Baltimore, i segons allò esmentat fins ara, deduim que pertany a la Classe IV (simple cadena RNA +).

2000px-VirusBaltimoreClassification.svg

 

Si ens centrem en el seu genoma, hem de saber que consta de dos zones, la regió estructural i la no estructural, però abans de parlar  d’aquestes, anem a esquematitzar les seues parts principals:

clip_image002_thumb

·Regió 5′ UTR (la més variable)

·Regió de lectura oberta (ORF): la poliproteïna de 3000 aminoàcids a partir de la qual s’escindeixen les proteïnes individuals amb proteases codificades per l’hoste o el virus.

·Proteïna de la nucleocàpsida que donarà lloc al nucli del VHC.

·Regió estructural E2 i NS1 (domini hipervariable).

·Regió no estructural NS2, NS3, NS4, NS4B, NS5A i NS5B.

·Regió 3′ UTR no codificant.

Per profunditzar:

Regió estructural: és capaç de codificar les proteïnes de la càpside i les gp31 i gp70 (representades per E1 i E2) de l’embolcall. Les proteïnes de la càpside estàn codificades pels primers 191 aminoàcids de l’extrem N-terminal de la regió estructural. Aqueses proteïnes tenen capacitat d’enganxar-se a l’ARN viral i tenen capacitat inmunògena. Les proteïnes gp31 i gp70, en canvi, es relacionen entre elles físicament i la seua principal funció és fixar el virus i ajudar-les a entrar a les cèl·lules diana.

Regió no estructural: codifica per a tota una sèrie d’enzims amb acció proteasa, helicasa, RNA-polimerasa, entre altres. Cal destacar el paper de les regions NS3 i NS5 perquè ací s’unirà la proteïna kinasa i la zona ISDR (regió determinant de la sensibilitat al interferó).

Introducció. Què és un virus?
Mar 8th, 2016 by vengut

Com a descripció general, els virus són entitats simples, acel·lulars, amb capacitat infecciosa, per això, també se’ls coneix amb el nom d’agents infecciosos microscòpics acel·lulars. Aquestos tan sols poden reproduir-se dins les cèl·lules d’altres organismes vius ja que són paràsits intracel·lulars estrictes. Poden infectar tots tipus d’organismes, com són procariotes, eucariotes i fins i tot poden infectar altres virus.

A les partícules víriques infeccioses també se’ls anomena virions, i és així com anem a referir-nos a aquestos durant aquesta explicació. Els virions presenten certa peculiaritat per la seua simple organització, acel·lularitat i el seu patró de reproducció. Estàn formats per una o més molècules de RNA o DNA que constitueix el material genètic encapsats per una coberta proteica, també anomenada càpsida que està formada per unes subunitats anomenades capsòmers (proteïnes estructurals). Per tant, al conjunt de l’àcid nucleic víric més la càpsida rep el nom de nucleocàpside. Altres, a més, presenten capes adicionals que poden ser molt complexes i poden estar formades per carbohidrats, lípids i proteïnes adicionals (virals). En la següent imatge observem un esquema de l’estructura viral:

descarga

Segons Prescott, Harley i Klein (Microbiología, séptima edición) existeixen quatre tipus principals de morfologia vírica: icosaèdrica sense embolcall, helicoidal sense embolcall, icosaèdrica i helicoidal amb embolcall i virus de morfologia complexa. Sabem que quan als àcids nucleics poden ser de DNA, RNA de cadena simple (ss) i doble (ds). I encara que careixen d’un metabolisme vertader, alguns contenen enzims necessaris per a la seua reproducció.

Per finalitzar amb la seua reproducció, pot dividir-se en cinc pasos:

1-adhesió a l’hoste (gràcies a proteïnes específiques anomenades receptors)

2-entrada a l’hoste (mitjançada per lizozims o enzims que degraden la paret cel·lular de l’hoste, per exemple)

3-síntesi de l’àcid nucleic i proteïnes víriques (el seu genoma serveix de motlle per a la síntesi de mRNA que es tradueix i dona lloc a proteïnes víriques)

4-autoassamblatge de virions (el mRNA dirigeix la síntesi de tres tipus de proteïnes: estructurals del fag, que ajuden a l’assamblatge i implicades en la lisi cel·lular i alliberació de fags)

5-alliberació de l’hoste (lisi després de l’acumulació de partícules fàgiques)

ciclo-vida-virus

»  Substance:WordPress   »  Style:Ahren Ahimsa